DEL 17 DE GENER AL 18 DE MAIG DE 2025
ARTISTES: Lola Barcia Albacar i Marinela Forcadell Breva (Fotolateras)
Lola Barcia i Marinela Forcadell van començar a cuinar imatges en 2008; eixe va ser el moment en el qual van nàixer Fotolateras. La història va començar quan Lola va contagiar a Marinela la seua fascinació per la imatge estenopeica, tècnica basada en el procediment bàsic de la fotografia. Este procés consistix a crear una càmera fosca a partir d’un objecte, introduir en el seu interior un paper fotosensible, col·locar-lo enfront d’allò que es desitja fotografiar, obrir un xicotet forat i deixar que la llum s’introduïsca a l’interior de l’objecte i faça el seu treball. Els orígens d’este mètode semblen remuntar-se al neolític, però també van deixar empremta en cultures com l’àrab, la xinesa, la grega i la romana durant l’antiguitat. Es diu que Canaletto s’hauria valgut d’este procés per a dibuixar els esbossos dels quals van partir les seues pintures de Venècia, encara que és molt possible que no fora l’únic pintor clàssic que l’utilitzara. Velázquez, Ingres, Vermeer o Caravaggio també podrien haver aprofitat esta tècnica per a construir algunes de les seues obres. La màgia de la càmera fosca ha viatjat a través dels segles. Cap tecnologia ha aconseguit enterrar-la. És una estratègia secreta que perviu a la seua silenciosa manera. Fotolateras afirmen que elles no fan fotos, les cuinen. No es llancen a captar imatges. El que fan és buscar-les valent-se de la paciència i la intuïció. Són l’antítesi de la urgència dels nostres dies i de la rapidesa alimentada per les exigències del món digital. Fotolateras no disparen. En el seu treball el so del clic queda substituït per un silenci que es prolonga durant minuts. Pensen cada foto, la calculen tenint en compte la intensitat de la llum. En la fotografia estenopeica, la imatge obtinguda és el resultat de la divisió entre la quantitat de llum disponible i el temps d’exposició. Hi ha serenitat en la seua manera de fer i d’observar, o potser més prompte cal dir que el seu treball és fruit de la serenitat. Es valen de l’imprescindible per a obtindre el que busquen. Asseguren que en el seu procés creatiu no hi ha lloc per a la pressa: es desprenen de tot el superflu i deixen que les imatges apareguen plenes d’assossec. Cap fotollanda –diguem que s’han guanyat el dret a batejar així el seu estil- està realitzada amb pressa. El procés requerix del seu propi temps, un temps que dictamina el resultat. “És concentració en acció”, diuen elles. Per això han encunyat esta frase sobre si mateixes: “Tothom va a la seua menys nosaltres, que anem a la nostra”.
En la seua novel·la El bell i el trist, Yasunari Kawabata va escriure: “Els arbres semblaven coberts per flors de rosada. Era la subtil floració de la pluja de primavera; una floració que quasi tots passaven per alt”. Algunes de les fotografies de Fotolateras aconseguixen captar detalls que l’ull humà, sumit en l’enrenou diari, no percep. Les fotollandes posseïxen la virtut d’oferir-nos nous detalls cada vegada que tornem a elles. Agnès Varda va dir en una ocasió que hem d’inventar-nos la vida. Amb el seu arsenal de llandes i la seua filosofia fotogràfica, Fotolateras inventen la vida. Elles senten que les seues fotos seguixen el camí que proposa la literatura de Kawabata. Si ho mirem amb atenció, el logo de Fotolateras és la bandera del Japó positivada, miniaturitzada, convertida en estenop. És un símbol zen i, igual que la labor de cuinat de les seues imatges, resulta hipnòtic.
En la construcció de cada una d’estes imatges hi ha pensament, deducció, interpretació, una actitud i una mirada. A través d’elles s’aprén a contemplar d’un mode diferent. A la naturalesa, l’arquitectura, les persones. La seua gran especialitat, el tema que va començar a guiar el seu projecte fotogràfic fa ja més de quinze anys, són les ciutats. Fotolateras treballen fonamentalment al carrer, ancorades enmig de l’enrenou urbà. Dos dones manejant un trípode que en la seua part superior té subjecta una llanda de café. Veure-les treballar és com assistir a un ritual remot. Alienes a la pressa, concentrades en el seu objectiu, conformen una anomalia que també ens ensenya a interpretar-nos a nosaltres mateixos. “Soc una espècie d’espia”, va dir de si mateixa la fotògrafa Vivienne Maier, a qui Fotolateras consideren un referent fonamental tant per la seua manera d’enfocar l’objectiu com pel seu mode de concebre les imatges: “Maier va dissenyar la seua pròpia economia de mitjans. Es va imposar la disciplina de no fer més de set fotos diàries. Va dibuixar molt bé els seus límits que delimiten la seua obra: el temps, l’espai, l’economia, la societat, la nostra pròpia consciència”. En el fons, elles també operen com si foren confidents d’una realitat que solament arribarem a conéixer quan les seues imagenes siguen revelades. Materialitzen en imatges allò que T. S. Eliot va escriure: “Així, les tenebres seran la llum i la quietud, la dansa”.
Tòquio. Nova York. Venècia. Pequín. Londres. Berlín. París. Amsterdam. Bolonya. Tampa. València. I per descomptat, Castelló, base d’operacions de les dos fotògrafes. Han fotografiat paisatges i persones, però les ciutats són les que han vertebrat el seu projecte, les que l’han fet créixer, les que li han conferit una poderosa identitat. Cada ciutat és un nou repte perquè implica emprendre, una vegada més, el coneixement d’una llum nova. Perquè cada llum requerix una temperatura distinta dins d’eixe forn de cocció que és la llanda. Així definixen elles les seues càmeres, la llanda és el forn, i el paper fotogràfic, l’aliment a cuinar. La llum de Tòquio al gener. La llum de Marràqueix a l’estiu. En 2009, va ser la llum de Nova York la que els va imposar el seu primer gran repte. Van ser a la recerca dels edificis més representatius i ja no van poder parar de continuar explorant les possibilitats visuals del context urbà. Després es va imposar la necessitat de viatjar al Japó. Marinela porta anys estudiant la cultura, l’idioma, la gastronomia del país. La primera visita que van realitzar a Tòquio va ser una revelació. Van absorbir l’estímul visual d’una ciutat en la qual tradició i modernitat conviuen de manera impactant. L’equilibri entre minimalisme i maximalisme. Elles mateixes ens expliquen la seua estratègia per a captar imatges metropolitanes: “Primer busquem els edificis icònics de cada lloc. El nostre objectiu és aconseguir una imatge que, per si mateixa, siga capaç de definir una ciutat. La Torre Eiffel fotografiada des d’un angle que la convertix en una figura quasi femenina, sensual. Un canal d’Amsterdam emmarcat a través de la roda d’una bicicleta. La silueta d’una persona protegida per un paraigua contemplant la mar a Gijón. Aconseguir eixe nivell de síntesi és el nostre objectiu, ser capaços de transmetre l’essència d’un lloc amb una sola imatge”. Perquè la fotografia, va dir Vivian Maier, no és una invenció sinó un descobriment.
Que elles mateixes hagen acabat apareixent més que cap altra figura humana en les seues obres és una cosa inherent a la pròpia dinàmica del cuinat de les seues fotos. Ací, el temps d’exposició és infinitament superior al de la fotografia convencional. La immobilitat és fonamental i d’ací ve eixa vella frase recurrent que advertix que qui es mou, no ix a la foto. Les persones que pul·lulen pels carrers que elles fotografien no són conscients que acabaran convertides en fantasmes. Lola i Marinela, en canvi, coneixen el secret per a no desaparéixer: la immobilitat. Han aconseguit proeses com ara aparéixer en la plaça de San Marcos de Venècia sense ningú al voltant; també s’han immortalitzat en la plaça de Brandenburg, en la de Tiananmen, llocs que, gràcies a elles, apareixen davant dels nostres ulls com a escenaris fantasmagòrics aliens al tràfec de vianants i turistes. Fotolateras buiden l’entorn. Es queden totes soles amb ell. A més d’espies, són alquimistes. Alquimistes nòmades que saben quant hi ha de cert en aquella cita de Susan Sontag que deia que col·leccionar fotografies és col·leccionar el món. A mesura que acumulen imatges, acumulen coneixements, saviesa. La seua pròpia mirada els retorna eixos detalls que d’una altra manera no percebríem. Són divulgadores de xicotetes veritats secretes.
Per a Fotolateras, la tècnica no és més que una via per a perfeccionar el moment fotogràfic. Elles controlen tot el procés: la construcció de la càmera, l’elecció d’esta, la planificació de la fotografia i el seu posterior revelat. Els seus procediments són senzills. Utilitzen sempre un estenop de 0’4 mil·límetres i el mateix tipus de paper. Les úniques variables són la llum i el temps d’exposició. Són els seus objectius els que han anat definint la seua metodologia. D’ací ve que als viatges porten amb si un laboratori portàtil que els permet avaluar al més prompte possible els resultats. Les seues maletes van plenes de líquids químics, papers de revelat i llandes. Enllaunen monuments i revelen les imatges a l’habitació de l’hotel. És impossible predir amb exactitud que apareixerà en una d’eixes instantànies que sempre revelen en negatiu, perquè consideren que la imatge en negatiu en molt més rica. Des de l’interior de les seues llandes es projecta la vida.
Segons Susan Sontag, el pintor construïx i el fotògraf, revela. Les imatges de Fotolateras penetren a través de la retina i arriben a l’interior de qui mira. Veure les seues imatges o aprendre a fer-les de la seua mà és un procés transformador. Guaridor. Perquè ens ensenya coses de nosaltres mateixos que fins a eixe moment desconeixíem. Ens ensenya a relacionar-nos amb el temps, a intimar amb la llum. A saber més.
